VISITA AL RODATGE
  • 08
  • 06
Visita al rodatge.
 
La setmana passada vaig assistir al rodatge d’Incerta Glòria. Vam arribar al vespre, la nit a punt de caure sobre un cel aragonès tan nítid que gairebé semblava més palpable que el terra que trepitjàvem. Arraulit a sota, en l’espai encongit d’unes trinxeres, hi havia un dels escenaris de la pel·lícula. En aquell cau –era la sensació que produïa la zona de rodatge– es movien sense interrupció prop de cent persones, tècnics de tota mena equipats de cap a peus com una cordada d’escaladors. S’ha de dir que arribàvem en mal moment: un dels dos càmeres, el que duia l’equip a l’esquena, s’acabava de trencar una cama baixant els graons de la trinxera. Tot i que per descomptat el rodejaven esperant l’ambulància, al voltant seguia el moviment, formiguer sempre en acció, adaptant-se als accidents i als imprevistos.
 
Després de sopar amb cinquanta soldats –l’escena era curiosa– la Isona ens va avisar que continuaven el rodatge. Ens vam ficar de puntetes a les trinxeres per veure de prop l’escena següent. Espiàvem els actors per l’obertura d’un dels amagatalls. “Sí, senyor!” anàvem sentint mentre l’Oriol, dins de la trinxera, aixecava la mà fent un salut militar. Des de fora, gairebé em semblava assistir a aquells jocs en què els nens, en un racó del pati, s’inventen pel·lícules senceres. Però quan vam pujar a veure el rodatge per la pantalla de control, aquell espai tan recollit i menut va tornar-se de cop immens, solemne. L’Agustí anava amb compte de no filmar angles, per no tallar-lo, i clavava la càmera a les cares inquietes dels soldats, creant la impressió d’un fora de camp molt més ampli del que en realitat era.
 
De sobte vaig entendre que el cinema també era enginy, màgia invisible. El Mèlies, ara que hi penso, va ser un gran il·lusionista. Les pel·lícules no es roden en immensitats, sinó que aconsegueixen fer-nos imaginar immensitats darrere de la finestra menuda per on les mirem. A l’altre cantó de la finestra hi ha el rum-rum humà que coneixem, un intel·ligent equip de formigues que dibuixen panorames.
 
Aina Bonet, besnéta de Joan Sales.

 

 
—————————————————————————————————————

 

 
Visita al rodaje de la bisnieta del autor de la novela.
 
La semana pasada asistí al rodaje de Incerta Glòria. Llegamos por la noche, la noche a punto de caer sobre un cielo aragonés tan nítido que casi parecía más palpable que el suelo que pisábamos. Acurrucado debajo, en el espacio encogido de unas trincheras, había uno de los escenarios de la película. En aquel agujero- era la sensación que producía la zona de rodaje- se movían sin interrupción cerca de cien personas, técnicos de todo tipo equipados de pies a cabeza con cuerdas de escaladores. Hay que decir que llegábamos en mal momento: uno de los dos cámaras, el que llevaba el equipo a la espalda, se acababa de romper una pierna bajando los escalones de la trinchera. Aunque por supuesto lo acompañaban los del equipo esperando la ambulancia, alrededor seguía el movimiento, con el hormiguero siempre en acción, adaptándose a los accidentes y a los imprevistos.
Después de cenar con cincuenta soldados- la escena era curiosa- Isona nos aviso que el rodaje continuaba. Nos metimos de puntillas en las trincheras para ver de cerca la escena siguiente. Espiábamos a los actores por la abertura de uno de los escondites. “¡Sí, señor!” íbamos oyendo el diálogo mientras Oriol, dentro de la trinchera, levantaba la mano haciendo un saludo militar. Desde fuera, casi me parecía asistir a aquellos juegos en los que los niños, en un rincón del patio, se inventan películas enteras. Pero cuando subimos a ver el rodaje por la pantalla de control, aquel espacio tan recogido y pequeño se volvió de repente inmenso, solemne. Agustí iba con cuidado para no filmar ángulos, para no cortarlos, y clavaba la cámara en las caras inquietas de los soldados, creando la impresión de un fuera de campo mucho más amplio de lo que en realidad era.
De repente entendí que el cine también era ingenio, magia invisible. Mèlies, ahora que lo pienso, fue un gran ilusionista. Las películas no se ruedan en inmensidades, sino que consiguen hacernos imaginar inmensidades detrás de la ventana pequeña por donde las miramos. En el otro lado de la ventana conocemos, un inteligente equipo de hormigas que dibujan panoramas.

 

Aina Bonet, bisnieta de Joan Sales.





Fotos de “yocasting” i Ale Dardik

Comentaris (0)

Respondre

Should you ever have a question, please dont hesitate to send a message or reach out on our social media.
Més Notícies
  • 29 set. 2011
  • 4
PA NEGRE d’Agustí Villaronga seleccionada per l’Acadèmia de Cine Espanyola per competir als Oscar com a millor pel·lícula de parla no anglesa i als Ariel...
  • 22 jul. 2011
  • 0
“Per la seva poètica i capacitat de construir una mirada personal que ha aconseguit connectar amb el públic a través de la seva pel·lícula Pa...
  • 27 febr. 2013
  • 0
L’ENDEMÀ només serà possible amb aportacions privades. Isona Passola presenta el primer teaser de L’ENDEMÀ per aconseguir 300.000 € a través de micromecenatge. La campanya...