DEIXEM L’ARAGÓ
  • 13
  • 06
 
Deixem l’Aragó.
 
S’acaba el rodatge aragonès a Belchite viejo, aquell poble que va ser bombardejat l’estiu del 37 per l’exèrcit republicà, les runes del qual resten dempeus esquelètiques amb finestres  d’ulls de cadàver que deixen passar un cel blavíssim. Ara hi rodem Incerta Glòria. Estem a 38 graus i la neu-espuma que escupen les mànegues d’aigua del cotxe de bombers cedit gentilment per l’ajuntament de Saragossa es fon molt depressa. L’escena a la pel.lícula representa un poble abandonat correcuita per la por de les bombes dividit per una filferrada: a una banda els republicans a l’altra els nacionals. -Así era-, em diu l’alcalde de l’ajuntament. Els soldats d’ambdós bàndols saquegen el costat del carrer que els toca. En Lluís ( Marcel Borràs) ha trobat un cavall de cartró i el pren per al seu fill, una remor a l’altra banda el sobta i desenfunda l’arma. Abrigat amb una espessa capa el soldat enemic esclata en una gran riallada, és en Soleràs ( Oriol Pla), el seu company de l’ànima. Què hi fa al costat enemic? Com en el Tercer home quan Josep Cotten descobreix a Orson Welles en la Viena devastada, la nostra Incerta glòria és una història d’amistat profunda que topa, també, amb les ètiques confrontades dels protagonistes. Repetim diverses vegades la riallada d’en Soleràs perquè fereixi, sonora, encara més. És el ritual del silenci sepulcral que exigeix el tècnic de so. Sopem sota el tendal i s’ha fet de nit i recomença el rodatge: Acció! Talleu! Bona! No perdo de vista L’Agustí més tranquil però que comença a acusar, com tot l’equip, els dies i dies de rodatge. Em tanco al despatx improvisat de producció per repassar una i altra vegada els números amb l’Aleix i el Gaiska, el soci aragonès fins que sentim aplaudiments. S’ha acabat per avui.
Em reca deixar Belchite sense una caminada pel llarg carrer esventrat del poble. S’han apagat els focus i una lluna mora llueix nítida sobre el meu cap. Com s’acostumen els ulls a la foscor! Sota la volta del cel camino i camino i les veus de l’equip s’esllangueixen. Els espectres dels edificis amb el silenci de la nit impressionen encara més. Sembla mentida que allà hi hagués hagut tanta vida! Ensopego amb unes escales que em condueixen a l’interior de l’església del poble, ho reconec pels arcs i per la bòveda esfondrada que com una immensa boca rodona deixa veure el cel netíssim clapejat d’estrelles. Quina infinitud té el moment! Em sona el mòbil i m’espanta. És la Maria. -Isona on pares? Tanquen la portalada i tothom es fora! Ho sabia!- Ara sí que encenc la llanterna del mòbil per refer el camí corrents i no ensopegar en el darrer tram amb els objectes cremats que hem escampat per terra, llibres, cadires, tossos de carros, vaig per la banda republicana del poble, aquí no dubto.
L’endemà tornem cap a Barcelona i travessem la carretera vorejant els quilòmetres i quilòmetres de la pell d’elefant dels Monegros. No es poden no estimar els Monegros amb aquesta rotunditat pètria que no oblidarem, com no oblidarem els suport incondicional de les autoritats i la població aragonesa que han fet d’Incerta Glòria la seva pel.lícula. Ara acabarem de rodar-la a Catalunya a partir de la setmana que ve. I les escenes que vénen són una feinada ingent, un repte que desitgem amb tota la nostra ànima!
                                                                           
Isona Passola
 
—————————————————————————————————————
 
Dejamos Aragón.
 
Termina el rodaje aragonés en Belchite viejo, aquel pueblo que fue bombardeado en el verano del 37 por el ejército republicano, los escombros que quedan en pie esqueléticos con ventanas de ojos de cadáver que dejan pasar un cielo azulísimo. Ahora rodamos allí Incerta Glòria. Estamos a 38 grados y la nieve- espuma que escupen las mangueras de agua del coche de bomberos cedido gentilmente por el ayuntamiento de Zaragoza, se funde muy deprisa. La escena en la película representa un pueblo abandonado precipitadamente por el miedo de las bombas dividido por una alambrada: en un lado los republicanos en el otro los nacionales. –Así era-, me dice el alcalde del ayuntamiento. Los soldados de ambos bandos saquean el lado de la calle que les toca. Luis (Marcel Borràs) ha encontrado un caballo de cartón y lo toma para su hijo, un ruido en el otro lado de la calle le sobresalta y desenfunda el arma. Abrigado con una espesa capa, el soldado enemigo estalla en una gran carcajada, es Soleràs (Oriol Pla), su compañero del alma.
¿Qué hace en el lado enemigo? Como en el Tercer hombre cuando Josep Cotten descubre a Orson Welles en la Viena devastada, nuestra Incerta Glòria es una historia de amistad profunda que choca también con las éticas confrontadas de los protagonistas. Repetimos varias veces las carcajadas de Soleràs para que hiera la risa, todavía más. Es el ritual del silencio sepulcral que exige el técnico de sonido. Cenamos bajo el toldo y  ha caído la noche y recomienza el rodaje: ¡Acción! ¡Cortar! ¡Buena! No pierdo de vista a Agustí más tranquilo pero que comienza acusar, como todo el equipo, los días y días de rodaje. Me cierro en el improvisado despacho de producción para repasar una y otra vez los números con Aleix y Gaiska, el socio aragonés, hasta que oímos aplausos. Se acabó por hoy.
Me duele dejar Belchite sin una caminata por la larga calle destripada del pueblo. Se han apagado los focos y una luna mora luce nítida sobre mi cabeza. ¡Cómo se acostumbran los ojos a la oscuridad! Bajo la bóveda del cielo ando y ando y las voces del equipo languidecen. Los espectros de los edificios con el silencio de la noche impresionan aún más. ¡Parece mentira que allí hubiera habido tanta vida! Tropiezo con unas escaleras que me conducen al interior de la iglesia del pueblo, la reconozco por los arcos y por la bóveda derrumbada que como una inmensa boca redonda deja ver el cielo limpísimo moteado de estrellas. ¡Qué infinidad tiene el momento! Me suena el móvil y me asusta. Es María. -¿Isona dónde estás? ¡Cierran el portón y todo el mundo está fuera! ¡Lo sabía!- Ahora sí que enciendo la linterna del móvil para rehacer el camino corriendo y no tropezar en el último tramo con los objetos quemados que hemos esparcido por el suelo, libros, sillas, partes de carros, voy el lado republicano del pueblo, aquí no dudo.
Al día siguiente volvemos a Barcelona y cruzamos la carretera bordeando los kilómetros y kilómetros de la piel de elefante de los Monegros. No se puede no querer a los Monegros con esta rotundidad pétrea que no olvidaremos, como no olvidaremos el apoyo incondicional de las autoridades y la población aragonesa que han hecho de Incerta Glòria su película. Ahora terminaremos de rodar en Cataluña a partir de la próxima semana. Y las escenas que vienen son un trabajo enorme, ¡un reto que deseamos con toda nuestra alma!
 
Isona Passola
                                                                           

 

Comentaris (0)

Respondre

Should you ever have a question, please dont hesitate to send a message or reach out on our social media.
Més Notícies
  • 12 set. 2011
  • 0
PA NEGRE d’Agustí Villaronga és una de les 45 pel·lícules europees seleccionades per competir als EFA (European Film Awards), els premis de l’Acadèmia del Cinema...
  • 4 juny 2012
  • 0
PA NEGRE ha estat guardonada amb el Premi ARIEL a Millor Pel·lícula Iberoamericana a la 54 edició dels Premis ARIEL de l’Academia Mexicana de Artes...
  • 13 juny 2016
  • 0
  Deixem l’Aragó.   S’acaba el rodatge aragonès a Belchite viejo, aquell poble que va ser bombardejat l’estiu del 37 per l’exèrcit republicà, les runes...